El passat 21 de juny es va celebrar a Solsona la Primera Trobada de responsables de Juntes Directives de Salut Mental i Demències de les terres de Lleida que va tenir com a seu acollidora el Sol del Solsonès. Hi van participar responsables de les associacions de Balaguer, Berga, Cervera, Lleida, Mollerussa, la Seu d’Urgell i Solsona. En primer lloc van visitar les instal•lacions del Sol del Solsonès i després ens dirigírem a la Sala Gòtica del Consell Comarcal, on el vicepresident del Consell Comarcal del Solsonès, Albert Muntada, ens va donar la benvinguda amb paraules de recolzament dirigides als que estan al costat de la salut mental. Allí cada associació va manifestar quines eren les seves mancances i inquietuds, amenaces i debilitats. Es tractaren temes d’inserció laboral, de residències, de pensions no contributives, d’associacions d’usuaris, de manca de recursos econòmics, etc. Tot plegat fou una experiència molt positiva que es va acordar mantenir-la en continuïtat, amb una trobada anual, com a mínim.
ACTA de la Primera Trobada de Responsables de Juntes Directives de Salut Mental i Demències de les terres de Lleida
Assistents: Enric Serra, Joan Clos, Trini Esteve, Josep Segarra, Jaume Silvestre, Rosa Castellví, Julia Cifuentes, Marta Domènech, Consol Bosch, Anselmo Segarra, Rosa Mª Masot, Josepa Caelles, Miquel Solé, Carme Laina, Josep A. Lavin, Josep Ramells, Luís Closa, Nohemi Ferrera, Montse Simon
El passat dissabte 21 de juny de 2008 es va celebrar a la
vila de Solsona la Primera Trobada de responsables de Juntes Directives de
Salut Mental i Demències de les terres de Lleida a la qual assistiren
representants de les Juntes de Balaguer, Berga, Cervera, Lleida, Mollerussa,
la Seu d’Urgell i Solsona amb l’objectiu de debatre els principals
problemes amb els què es troben aquest tipus d’associacions,
les mancances i debilitats que aquestes tenen.
La Jornada va començar a les 11 del matí en què els assistents
foren rebuts al Sol del Solsonès on se’ls va oferir un esmorzar.
Seguidament, els assistents es dirigiren a la Sala Gòtica del Consell
Comarcal, tot fent un passeig per l’entranyable nucli antic de la ciutat
de Solsona.
Una vegada tots al Consell comarcal es va formar la taula, presidida pel president
del Sol, Enric Serra, el qual va obrir l’acte amb una breu salutació,
presentació dels membres de la taula i agraïment a tots els assistents;
seguidament el vicepresident del Consell Comarcal, Albert Muntada, va donar
la benvinguda a tots els assistents i va encoratjar-los a seguir treballant
per la Salut Mental. Acte seguit es va nomenar la secretària d’acta,
la Montse Simon, educadora social del Sol del Solsonès, la qual va
explicar el funcionament del Club Social del Sol del Solsonès i va
remarcar les principals mancances amb què aquesta entitat es troba:
en primer lloc va remarcar la manca de recursos tant econòmics com
humans, donat el fet que no hi ha gaires professionals especialitzats en salut
mental. Una altra de les debilitats que es ressaltaren fou el perfil del col•lectiu
amb què es treballa, els quals presenten una problemàtica social,
per tots ben coneguda, manca de motivació i una marcada inestabilitat
que, de vegades, entorpeix el bon funcionament de les activitats que per a
ells es preparen. També es va parlar de la falta d’un disseny
de protocol d’actuació a nivell d’urgències en què,
moltes vegades, en els casos d’ingressos, s’actua formant aldarulls
que no són bons ni per la família ni pels afectats directament
d’emfermetat mental; es va parlar del pes que suposa una malaltia mental
per als cuidadors, és a dir, per a les famílies, que, a part
de trobar-se amb la problemàtica de l’emfermetat mental, es troben
també, sovint, amb dificultats de tipus econòmic, ja que les
pensions que reben els afectats per malaltia mental són minses i la
dedicació que les famílies han de tenir envers aquests afectats
és total.
A partir d’aquí, es va nomenar al moderador del debat, que fou
el sr. Enric Serra, el qual va encetar la discussió posant sobre la
taula la problemàtica amb què es troben els cuidadors de persones
amb trastorn mental sever, que la majoria dels casos són els familiars
directes i, que en el 90% de les situacions són les mares les que porten
aquesta gran càrrega. A aquest tema va afegir que, les mares, sempre
preocupant-se per la família, no acaben preocupant-se per elles mateixes
i moltes vegades acaben pitjor que els esmentats fills afectats d’alguna
malaltia mental. Aquestes mares, “quina compensació tenen?”
es preguntava el sr. Enric.
L’Enric continua dient que és des de l’any 1985 cap aquí
és quan s’ha començat a parlar de temes de Salut Mental,
però que el que fa falta ara és remarcar el sofriment de les
famílies.
Parla també de les pensions no contributives, insuficients per una
bona qualitat de vida dels usuaris. Seguint amb els recursos remarca que la
llei de dependència només contempla els casos que sobrepassen
un 50% de discapacitat, quan, parlant-se de persones afectades de malaltia
mental, necessiten constant supervisió. No hi ha residències
per aquest col•lectiu de persones afectades per algun tipus de trastorn
mental.
Una altra de les crítiques que llança l’Enric Serra és
les grans mobilitzacions de seguretat que es fan en cas d’un ingrés
de salut mental, “rep més persecució un malalt de salut
mental que un assassí” apunta.
A aquesta darrera aportació del sr. Enric, el mossèn Joan Clos,
vicari judicial, apunta que les seves vivències en els temes de salut
mental es resumeixen a les que viu a la cúria i arran de la seva implicació
com a membre de la Junta Directiva del Sol del Solsonès.
Intervé el sr. Josep Segarra, president de l’associació
de Ponent, dient que l’aportació que fa l’Església
/ el bisbat és un dels esforços que des de les associacions
també es persegueixen. Apunta que el prejudici social i l’estigma
que es té sobre temes de Salut mental es deu, sovint, a la falta de
recursos d’aquest col•lectiu i que a lluitar contra aquest tema,
el bisbat hi té un paper decisiu.
Continua dient que des d’associacions com la que ell presideix es busca
la manera de millorar; es busca que desapareguin els ingressos forçosos
contra la dignitat de les persones, eliminant mètodes tan bruscos i
desagradables com poden arribar a ser la contenció física. També
s’intenta establir com a mètode el seguiment a domicili dels
afectats de malaltia mental, un seguiment més personal, perquè
quan la persona entri en crisi no es necessitin les forces de seguretat armades
(cosa que sempre et trobes en un ingrés, a les forces de seguretat
armades, quan han de tractar amb una persona que està malalta i no
pas amb cap criminal) sinó un equip integrat pels professionals amb
competència i els familiars, per tractar aquells casos que puguin ser
més difícils. Continua dient que, en aquests casos, hi podem
intervenir de manera propera, que si es fa bé no és necessari
fer-hi intervenir les forces d’ordre públic ni els jutjats, en
la majoria dels casos. Així doncs, el sr. Josep Segarra apunta per
la contenció per mitjà de les bones formes en comptes de per
la contenció física, que s’utilitza massa sovint.
Aquí, intervé la Rosa Castellví, presidenta de l’associació
Família i Salut Mental de la Seu d’Urgell, comentat els tres
casos d’ingressos judicials que ha viscut pròxims a ella, els
quals, diu, han estat molt correctes, gens agressius i molt eficaços.
Amb la qual cosa ens fa adonar que, algunes vegades, l’ingrès
judicial és necessari, només cal saber-lo portar adequadament.
Parla la sra. Marta Domènech, presidenta de l’associació
Salut Mental Ondara Sió presentant una nova inquietud: el món
laboral. Considera que si ja per les persones que “estan bé”,
aquest món, actualment, no és res fàcil, les persones
que tenen algun tipus de trastorn mental, que no poden aguantar horaris de
8 hores i que tenen l’estigma de per la seva condició d’afectats
d’una malaltia mental, això encara els resulta molt més
complicat. Parla també de les pensions no contributives que, a més
de que costa molt que els hi donin, quan les donen, aquestes són molt
limitades. Considera que des de la FECAFAM es podria proposar una legislació
especial per a persones afectades d’algun trastorn de salut mental que
els permetés fer 2 hores en algun lloc. Aquesta és una inquietud
compartida per la resta d’associacions.
Escoltem ara al sr. Josep Ramells, gerent de l’associació de
Balaguer, que fa una aportació pel que fa al tema laboral; comenta
que a Lleida hi ha algun programa d’inserció laboral i seguiment,
troba que és una via, però que ens falta suport. A Lleida aquests
programes d’inserció laboral comencen amb l’ajuda de l’Obra
Social de la Caixa que procura un tècnic per a encarregar-se de la
tasca d’inserir laboralment aquells afectats d’algun trastorn
mental que ho sol•liciten. Ell considera que des de la FECAFAM, els
programes que es puguin impulsar, potser no seran del tot útils per
les terres de Lleida, doncs tots sabem que hi ha una gran diferència
entre Lleida i Barcelona. Ell proposa treballar aquest tema d’una manera
sistemàtica; des de les institucions com és ara la Diputació
de Lleida, els departaments de promoció econòmica. Ell creu
que si tots ho demanem a les diputacions i als ajuntaments aquests podrien
impulsar un enfocament comunitari del tema laboral que podria ser molt beneficiós
per a tothom. S’ha de tenir la implicació directa dels ajuntaments,
sinó aquest programes serien un fracàs.
La Júlia Cifuentes de l’associació ASEAM de Berga comenta
que a Berga tenen un programa d’inserció laboral que no funciona.
Ella proposa fer tallers ocupacionals subvencionats i crear “treballs
protegits”, és a dir, amb la companyia de psicòlegs, assistents
socials, etc.
En Josep Ramells apunta cap a un tipus de contracte normalitzat.
La Marta Domènech creu que si tots, conjuntament, reivindiquem que
veiem mancances pel que fa a l’aspecte laboral a FECAFAM, això
ens donarà força. Pensa que això és qüestió
de justícia. Les persones amb disminució física o algun
tipus de disminució psíquica tenen oportunitats laborals, els
afectats d’un trastorn mental sever no.
A la Júlia Cifuentes també la preocupa el tema de la inserció
laboral, creu que s’haurien de trobar feines, ni que fossin a l’administració
pública, feines de mitja jornada i que n’hi hagués amb
contracte normalitzat però també llocs de treball protegits
per aquells qui ho necessitessin. Un altre dels problemes que la Júlia
apunta pel que fa a la situació laboral de les persones afectades per
una malaltia mental és la incompatibilitat de les pensions (minses)
amb l’activitat laboral (que, d’alguna manera és terapèutica
també). Creu que s’hauria d’aconseguir que no siguin incompatibles
les pensions no contributives amb poder tenir una feina.
Des de Mollerussa ens comenten que estan molt contents d’haver estat
convidats a aquesta primera trobada de Juntes Directives, que prenen notes
sobre el que en aquesta es diu, però que no tenen massa experiència
per aportar debilitats que vegin a l’associació perquè
encara no han tingut temps de trobar-se amb els problemes (doncs han començat
la seva trajectòria tot just fa un mes). Tot i així creuen que
la idea d’anar tots junts és la millor i que hem de buscar qui
ha de solucionar tots aquest problemes que ens trobem.
Una altra de les inquietuds que sorgeixen, des de l’associació
de Berga, és on portar un fill afectat de malaltia mental quan l’edat
dels pares (o la salut) no els permeti fer-se’n càrrec. No hi
ha residències ni cap centre que aculli aquest col•lectiu i els
pugui garantir una certa qualitat de vida.
A aquest tema també hi incideix l’Enric Serra que diu que falten
residències, que són els governs, no les empreses privades,
qui les haurien de crear aquestes residències perquè s’hauria
de tenir dret a residències públiques i no privades a les quals
només pot arribar un cert patró de família econòmicament
benestant.
Des de la Seu d’Urgell ens parlen que tenen coneixement de dues fundacions
a les quals pots acudir en aquest cas en què un fill afectat de malaltia
mental es quedi sense la protecció dels seus familiars directes. I
també ens comenten que a la Seu d’Urgell van demanar a l’ajuntament,
que sabien que projectaven un disseny d’una residència geriàtrica
a la localitat, que destinessin una part d’aquest nova residència
a places per persones afectades de trastorn mental semitutelades, sembla que
des de l’ajuntament han recollit aquesta demanada. Per això,
la Ros Castellví ens diu que, si coneixem el projecte d’una residència
en algun municipi ens hi hem d’anticipar i demanar un espai per a persones
amb trastorns de salut mental.
La Marta Domènech diu que des de l’associació de Salut
Mental Ondara-Sió s’han impulsat unes xerrades de Salut mental
on hi assisteixen tant tècnics com personal de l’administració
de les associacions i parlen de tota la problemàtica del territori.
Tenen en projecte una miniresidència i l’ajuntament ja està
buscant terrenys. D’altra banda, també tenen pisos tutelats.
L’Enric Serra comenta que això de que siguin miniresidències
està molt bé perquè les persones afectades d’un
trastorn mental necessiten un tracte individualitzat.
El sr. Josep Segarra comenta que, pel que fa al tema tutelar, hi ha una fundació
tutelar per a cobrir la necessitat de tutela dels nostres familiars afectats
de problemes de salut mental. Però, a Lleida, les fundacions tutelars
ens queden una mica llunyanes, la més propera és a Barcelona
i ell pregunta: “hi ha manera de poder-la muntar més propera?”
Quan ens trobem amb un problema tutelar, sovint, busquem dins la mateixa família
però aquesta és incapaç d’assumir la responsabilitat,
moltes vegades; acaba sent el jutge/fiscal qui decideix. Així doncs,
emfasitza, sembla que la solució hauria d’estar en Fundacions
Tutelars; FECAFAM hi hauria de donar resposta a aquesta necessitat, però
la resposta previsible és que, muntar una fundació així,
és molt difícil, complicat, i si algú s’hi vol
engrescar s’hi hauria de dedicar exclusivament.
L’Enric Serra explica la situació d’un dels usuaris del
Sol que va ser tutelat per l’entitat del Sol del Solsonès per
tal que no el fessin marxar de Solsona. L’Enric Serra creu que fer una
fundació tutelar més propera no seria gaire difícil i
que l’estat hi ajudaria, que en la pròxima reunió ja ens
hem de posar a treballar en aquest sentit (crear una fundació tutelar).
La sra. Trini Esteve intervé per incidir en el tema d’aquest
usuari que el Sol té tutelat, argumentant que aquesta ha estat una
experiència molt positiva per a ell ja que des que el Sol el va acollir,
ha trobat un lloc on se’l respecta com a persona , ell reconeix on “hi
ha carinyo” i veu que des que ve al Sol, la gent de Solsona, ja no es
burlen d’ell. La Trini opina que pels familiars tenir una persona així
a casa és difícil i “arriba un moment en què explotes”.
La sra. Marta Domènech intervé per felicitar per la valentia
de tutelar aquest noi.
I aleshores el sr. Joan Clos ens explica que hi ha fundacions autònomes
i no autònomes; en les fundacions autònomes, amb personalitat
jurídica, és amb les que es pot pensar per solucionar la problemàtica
de la custòdia dels fills quan els pares es fan grans. En canvi, per
les no autònomes hi ha d’haver béns i poden abarcar un
major territori. El sr. Joan Clos afegeix que és una trobada molt enriquidora
aquesta.
Des de Mollerussa demanen al sr. Joan Clos que, com té
experiència jurídica, ens ho podria començar a mirar
tot aquest tema de les fundacions tutelars. Fa una síntesi del que
ha sigut el debat fins ara, diu: hem parlat del tema laboral tema residencial,
tema fundacional i ens parla de l’experiència ACUDAM, que a Mollerussa
funciona molt bé, és un centre de treball i residència
i pisos tutelats per a persones amb algun tipus de discapacitat psíquica
que també actua com a fundació tutelar. Es pregunta perquè
amb les persones afectades de trastorn mental no es podria fer el mateix.
Des de Berga també parlen de l’experiència COLOMA en què
persones amb disminució psíquica fan diversos tipus de feines
per a la població. Però també continua dient que troba
que integrar persones afectades de trastorns mentals amb aquelles afectades
d’alguna disminució psíquica és força difícil.
L’Enric Serra intervé per apuntar que barrejar aquests dos col•lectius
és complicat.
Intervé el sr. Josep Ramells per a explicar-nos l’experiència
de Lleida on, a part de l’associació de Salut Mental Ponent,
on els socis són tant familiars com afectats, hi ha una altra associació,
En Terra Ferma, la qual cosa considera que és una experiència
que estaria molt bé expandir-la a tot arreu. Diu que el què
els falta a aquesta associació són les eines perquè puguin
explicar què fan, tenen una web i comencen a difondre’s, però
tot just comencen. Ens comenta que com a experiència sap que n’hi
ha altres d’associacions d’usuaris i que funcionen. No proposa
que en facin més, sinó que la que hi ha pugui expandir-se. Ens
explica que els usuaris d’aquesta associació es comuniquen utilitzant
les noves tecnologies i que s’han posat molt, a defensar el bon nom
de la salut mental ja que en temes de salut mental, les persones afectades
són, sovint, tractats amb violència del tipus que sigui i són
els mateixos afectats de trastorns mentals qui més ho noten. Conclou
dient-nos, doncs, que a aquesta associació els agradaria donar-se a
conèixer.
El sr. Josep Segarra intervé dient que aquest tipus d’associacions
seran el futur, perquè quan l’administració posi els recursos
necessaris, les associacions reivindicatives (familiars) ja no seran necessàries,
com passa al nord d’Europa on existeixen associacions d’usuaris
i no de familiars.
El sr. Enric Serra apunta que arribar-nos a comparar amb nivells europeus
és difícil; que és gràcies a les associacions
de familiars que s’han implicat per defensar la causa de la salut mental
que el govern ha fet algun petit canvi.
Es creà un Pla integral però el tenen “al congelador”;
creuen que ni els interessa treure’l d’allí.
El sr. Enric comenta que el ministre Ernest Lluch és una de les úniques
persones que es va preocupar per temes de salut mental.
La sra. Marta Domènech, tornant al tema treball, i concretament a l’experiència
ACUDAM, parla de què per imitar-la hi ha un problema d’arrel
econòmica ja que a les persones que presenten una disminució
psíquica els va bé el treball en cadena, metòdic; però
a les persones afectades de trastorn mental no. Si es pogués tirar
endavant, considera que estaria bé, però ho troba molt difícil.
A tot això, el sr. Josep Segarra afegeix que els primers a notar la
crisi en què es troba, ara per ara, la nostra societat, són
els afectats d’algun tipus de malaltia mental, els més indefensos.
Des de la Seu comenten que l’experiència de “Terra Ferma”
els fa pensar en què de vegades no es pregunta als afectats de trastorns
mentals, què és el què volen; des de la bona intenció
no se’ls pregunta quines són les seves inquietuds/els seus desitjos.
Potser de vegades els aglutinem i els impedim que es normalitzin ells mateixos
però “els escoltem prou”? es pregunta.
Des de Berga parlen per deixar clar que no és el mateix la malaltia
que la persona.
La Trini Esteve, referent a aquest tema, creu que una residència perquè
hi vagin tots no seria bo, alguns només necessiten fundacions tutelades,
pisos tutelats per fer vida íntima, sempre i quan acompanyats, però
lliures de fer el que volen. Continua dient que, arribarà un moment
en què tots hi haurem d’anar a parar a una residència
però hi ha d’haver un punt en què triïn ells, primer.
El sr. Joan Clos afegeix “donar-los-hi autonomia”, potser a tots
no, però a alguns potser els convindrà més una autonomia
controlada.
El sr. Josep Ramells pel que fa al tema laboral diu que els tècnics
et diuen que s’han de tenir en compte les característiques personals.
Els tècnics i el factor multidisciplinar són imprescindibles,
diu, i les conductes destructives és el primer que es vol eliminar
i el tècnics són qui les neutralitzen.
L’Enric Serra diu que hi ha dos aspectes fonamentals en temes de Salut
mental: la família i els professionals. Ells han de saber veure què
volen els afectats; ells són els que els demanen l’opinió
i els guien. Opina que els Clubs Socials són quelcom molt important.
El sr. Josep Ramells comenta el tema de la llei de dependència que
tampoc no ha estat cap gran encert, perquè, de moment, “què
en traiem?”; algunes comunitats autònomes ja cobren, per exemple
Andalusia. A Catalunya, que està més parada la cosa, s’hauria
d’apretar.
La sra. Rosa Castellví de la Seu també comenta que com a associacions
hem de ser capaços d’acceptar els canvis que s’estan donant
en el model de família tradicional.
En Jaume Silvestre de Lleida intervé en primer lloc per agrair ser
convidats i agrair la idea de fer una trobada com aquesta. En primer lloc
vol remarcar que la dolència no ha de ser la finalitat. La persona
afectada d’un trastorn de salut mental no és un malalt mental
sinó una persona afectada per una malaltia i nosaltres, som els primers
que etiquetem, diu. Proposa un pla de salut que haurien de seguir les associacions:
1 Orientar
2 Tractar temes de Salut
3 Donar recolzament als familiars
4 Tenir un enfocament multidisciplinar
5 Tenir recursos
6 Millorar la qualitat de vida
En Jaume remarca que programes com estigma 0 s’haurien de fer arribar
a tota la població.
L’Enric Serra comenta que, en temes de sensibilització, des del
Sol del Solsonès es fa un butlletí trimestral i un article setmanal
al Celsona. Opina que el solsonès és força sensible.
El Josep Segarra agraeix també que l’haguem convidat a aquesta
primera jornada i ens informa de la commemoració del 15è aniversari
de l’associació de Salut Mental de Lleida. Es farà un
acte el dia 18 de setembre per al qual ja rebrem la invitació.
L’Enric Serra aprofita per comentar que s’està organitzant
pel mes de Juny que ve un congrés d’un dia amb xerrades d’experts
sobre alcoholisme, drogues, tabaquisme i la tarda serà dedicada, íntegrament,
a la Salut Mental. També proposa una segona Trobada de responsables
de Juntes Directives de Salut Mental i Demències i proposen la Seu
d’Urgell com a possible lloc per acollir-la, la presidenta de l’associació
Família i salut mental de la Seu d’Urgell diu que ho ha de comentar
amb els seus companys d’associació i que ja ens dirà alguna
cosa, però que a ella també li agradaria.
El sr. Joan Clos conclou dient que el que troba més positiu és
la trobada en sí; pel que fa a la temàtica, diu que és
positiu que cada centre digui les seves experiències i comenti la seva
situació; troba que hi ha molts temes coincidents: família,
problemes econòmics i sobretot interrelació entre aquest problemes.
Diu que valora molt positivament la distensió i normalitat amb què
s’ha parlat durant tota l’estona, “com a casa” afirma.
Considera que és molt enriquidor unir-nos per poder ajudar. Aquests
centres han d’acollir, informar, ajudar,.... En definitiva, diu que
està molt content d’haver-hi assistit i xerrades com aquestes
fan que cada dia se senti més estimulat a entrar en aquest món,
al cap i a la fi, ajudar és estimar, diu.
Com a decisió final s’acorda fer arribar als organismes interessats,
tals com la FECAFAM, tota la informació recollida en aquesta primera
trobada de responsables de juntes directives.
En acabar aquest debat els assistents es dirigiren a fer un dinar de germanor
on també comentaren temes relacionats amb la salut mental i un dels
que no es va recollir durant el debat al consell comarcal però que
també troben molt important d’esmentar és la manca de
professionals especialitzats en salut mental.
Així doncs, a mode de resu, els temes que més
inquieten a les associacions relacionadees amb temes de Salut mental són
els següents:
• Manca de recursos econòmics de les associacions
• Quin tractament haurein de tenir els casos d’ingressos d’urgència
(excessiva mobilització dels serveis de seguretat vs necessitat d’existència
dels ingressos judidicals)
• Pensions no contributives minses i incompatibilitat d’aquestes
amb tenir una feina (per a una persona afectada d’un trastorn mental)
• Inserció laboral (treballs protegits, contractes normalitzats,
legislació per treballar poques hores les persones afectades de trastorn
mental)
• Imitar projectes per a la inserció laboral d’associacions
de persones amb disminució psíquica? Incompatibilitat dels col•lectius
(persones afectades de trastorn mental/persones afectades d’una disminució
psíquica)
• Cuidadors, càrrega familiar (mares i compensació)
• Manca de residències (quan ajuntament projecte residències,
demana lloc per persones que tinguin algun tipus de malaltia mental)
• Manca de fundacions tutelars properes
• Preocupació dels pares/mares per no saber què serà
dels seus fills si mai els passa alguna cosa als cuidadors
• Manca de professionals especialitzats en temes de salut mental
• Existència d’associacions d’usuaris
• Canvi en el model tradicional de família
I perquè així consti ho signen,
Enric Serra i Maya, President del Sol del Solsonès
Montse Simon i Betriul, Secretària accidental
